Roba de pou?

– I de quan ençà es pous es vesteixen?

Dies passats xerrant amb uns amics, un d’ells va dir això. Més enllà del succeït, qui ho va dir, el que feia era posar en dubte l’existència de tal concepte en el món tradicional eivissenc. I dic en el món tradicional, perquè a començaments del S. XXI ja us dic jo que el concepte és ben real; és una fet tant palpable, que no hi ha Sant Tomàs que ho negui. Pels que no sabeu de què dimonis estic parlant, no teniu més que anar a una d’aquestes ballades de pou que en diuen populars, però solen ballar vestits d’antic (vet aquí una incongruència ben grossa) i tendreu moltes possibilitats de veure la cosa en viu i en directe. O, sinó sou d’anar al camp en l’estiu, perquè a més de fer-hi una calorassa espantosa,està tot ple de runsacs, llapassons, moscards, paparres i altre aferam, també tendreu gran oportunitat de veure aqueix magnífic look  dalt ses esquenes de molts artesans (especialment artesanes) que van als mercadets d’artesania local eivissenca tant si són medievals com si no ho són.

Antiga instantània d’una ballada de pou. A la imatge s’aprecia que les dones porten la millor mudada i que almanco una de les dos que ballen porta emprendada.

Però comencem pel començall… En l’inici dels temps (dels que aquí tractem, vull dir) el poble veié que els pagesos ja no ballaven pagès,  i considerà que fora bo es tornàs a ballar, i es crearen els grups folklòrics. Unes dècades més tard el poble afinà que tampoc ja no es feien ballades als pous i fonts i tornaren a considerar adequat que n’hi hagués, i se’n tornaren a fer; fins aquí tot bé. El problema vengué quan algú d’algun grup folklòric (d’aquí endavant colles, que és més nostrat i sona millor) es fe sa següent pregunta: -I com haurem d’anar vestits per anar a ses ballades de pou?Sobre el fet que hi havien que anar vestits, no hi va haver cap discussió (alabat siga Déu). Amb el que sí hi va haver discrepants dissensions o, si més no, diferents respostes, va ser amb la manera en que es vestirien. En un primeríssim moment(allà per la dècada dels setantes del proppassat segle XX) les comptadíssimes i meritòries colles que reprengueren aquestes ballades  de pous i fonts no tengueren sa pensada de fer servir cap llei de vestimenta específicament diferenciada per a l’ocasió. De manera que a una d’aquelles primeres neo-ballades de pou tant s’hi podien veure, pel que fa a les al·lotes, gonelles de color, gonelles blanques o negres, i, ses que en tenien,hi anaven amb emprendada. Pel que fa als homes, tres quarts del mateix, cadascú anava amb el mateix que portava quan ballava a la plaça del poble el dia del santíssim patró. Als pous, per tant, tant hi podíeu veure balons blancs amb justets de seda, com xamarretes i balons negres amb els corresponents barrets, com mudades de calçons de campana i capells amples, entre d’altres. Homes i dones, tots vestits d’èpoques diferents i, en general, fent parelles incoherents (per extemporànies vull dir, sense que home i dona coincidissin en època), cosa que provocà l’horror i l’escàndol d’uns comptats tiquis-miquis que argüien manca d’autenticitat. Però vet aquí que ben aviat, alguna ment privilegiada va pensar que allò no podia ser, que com punyetes podien anar les balladores a una ballada de pou amb la mateixa roba que s’anava a festa un diumenge en sortir de missa. Una cosa era una cosa, i una altra, una altra, o com diríem avui en dia: un plató es un plató y un vaso es un vaso. Els pous o fonts, que tant hi fa, eren llocs no urbanitzats, una mena de localitzacions de segona comparats amb les pavimentades places d’església i, en lògica conseqüència, els vestits s’havien d’adequar a aquesta inqüestionable i diferenciada realitat. Idò dit i fet, a partir d’aquell moment (devers mitjans dels anys vuitantes) les dones anirien totes d’uniforme, totes de gonella de color, amb mocador groc de cotó  i capell blanc de vetes i, molt important, sempre sense emprendada. I els homes? Us preguntareu alguns: –Bé… es homes, es homes és igual, que vagin com es diumenge, o si van de mudada de balons i camia blanca, que es llevin el justet i ja està bé. Conseqüència? Les dones ja no mesclaven èpoques, ara totes anaven amb la mateixa mudada i pel que fa a les parelles, ara gairebé totes anaven desconjuntades,(en termes cronològics, repeteix).I vet aquí que quan ens pensàvem que ja ho havíem vist tot, en temàtica de modes camperoles, resultà que no… perquè, estimats germans, el temps passa i no s’atura, i el món roda i roda, i torna a rodar, i vet aquí que a començaments del S. XXI la “mudada de pou” patí una nova evolució (o hauria de dir involució?). Fou llavors quan arribà al femení món de la moda pagesívola-pouenca, el caracó. La irrupció del caracó més que un suau canvi de modes, va ser una macro fashion-torrentada que s’ha cuidat emportar tot mantó que goses posar-se-li per davant. Ara, si aneu a una d’aquestes festes aquatico-pagesses podreu gaudir del més variat catàleg de caracons. N’hi ha de tots els colors, gairebé tots florejats, amb floreta menuda, això sí. I els mocadors grocs del cap i els capells de flocs? Van desapareixent;

Balladores d’una colla vestides amb el que avui dia s’anomena “mudada de pou”

I la roba dels homes? Em tornareu a preguntar alguns. Idò els justets, les camisoles i les xamarretes han patit semblant sort a la dels mocadors i els capells dels caps de les al·lotes, també han volat. L’abillament masculí a hores d’ara s’ha tendit a estandarditzar entorn a una mudada que en el 90% dels casos sol consistir en: camia blanca, amb o sense mocador al coll, toca, generalment vermella o de vegades negra,  i balons blancs o ocasionalment calçons negrosos o grisencs, sovent amb ratlletes menudes. Als peus encara hi resisteixen les espardenyes, tot i que ja han començat a veure’s exemples de moda fusió, on aquestes són substituïdes per sabatilles més casuals, fins i tot han estat vistes algunes còmodes esportives a joc amb el color de la toca…Per als que no esteu gaire posats en la neo-pseudoantiga vestimenta pagesa, freseu-vos a la idea que l’aspecte actual dels joves assistents a les ballades de pou és gairebé idèntic al dels corredors dels San Fermines, però canviant el diari per castanyoles.

A la present imatge d’una ballada realitzada prop des Jondal a primers d’agost de 1919 es poden apreciar dones balllant amb emprendada.

Bé, pel que us he descrit fins ací i, sobretot, per sa manera en que ho he dit,els que sabeu llegir entre línies, haureu, tal vegada, intuït que qui això escriu no li acaba d’agradar l’estat de les coses. Efectivament, així és, bé, en realitat, més que tenir-hi alguna objecció, el panorama actual en el tocant a les “mudades de pou i mercadet” em fa pujar dalt Cala Figuera i  tornar a baixar sense parar de tirar pestes negres tot es camí. I és que el que, si més no, a nivell d’indumentària veiem avui dia a aquestes ballades cada vegada es va allunyant més i més de la realitat que es pretén recrear.

Idò com haurien de vestir les colles en aquestes ballades populars? Bé, si realment es pretén que les ballades siguin això, populars, tal i com de vegades proclamen i, fins i tot, anuncien en els cartells les colles organitzadores, el que haurien de fer balladors i balladores és deixar-se de tant de folklorismes de vestir roba d’època, i anar-hi amb la roba normal que duen per anar a qualsevol altra celebració. Mentre a ses ballades s’hi vagi vestit d’època antiga, aquestes mai no podran pretendre que col·laboren a sa normalització del ball. Creieu-vos que això a altres llocs ja fa temps que ho tenen clar i superat… Però si ens enquillam de tot això i volem seguir sent folklòrics, el mínim que es podria demanar, és que almanco fóssim fidels al que pretenem copiar.

Com anaven vestits idò els nostres avantpassats per anar a ballar a un pou o una font?Del que hem pogut esbrinar per testimonis orals i fotografies antigues, les mudades que portava la gent a una ballada no eren altres que les que portaven qualsevol dia de festa. No existia cap mudada especial per ballar a un pou, res diferent del que es pogués fer servir un diumenge qualsevol en sortir de missa. No hem d’oblidar que aqueixes ballades es celebraven en dies molt assenyalats, com ara el dia de Sant Joan, el de Santa Maria o el de Sant Jaume, entre d’altres. Aquests eren dies de festa grossa i justament per això es celebraven les ballades. És per aquesta raó que no sorprèn que  en diferents fotografies haguem vist la gent ben mudada i dones portant emprendades.

D’on surt idò la idea de que per anar a una ballada de pou o font hi ha que anar amb roba diferent i més de cada dia? Bé, això té una explicació a dins l’imaginari dels grups folklòrics, però atenció,  el dels grups folklòrics de fora de les Pitiüses! Resulta que quan algun grup local ha convidat o ha fet intercanvis (de ballades, vull dir) amb altres grups forasters, sovent han vist que a dins dels seu espectacle, mesclaven mudades de festa, amb mudades de feina. Alguns grups més acurats, separen les actuacions amb vestits de festa i les que executen vestits de feina. I aquesta idea, estimats germans, és la que s’ha volgut copiar. El problema és que aquest tipus d’indumentària, que aplicada a Eivissa i Formentera, seria molt adequada per recrear una ballada de després d’un dia de matances, o d’una esclovada d’ametlles, de dacsa o fet equiparable, s’ha volgut aplicar a ballades de pou, on, per els motius abans explicats, no lliga de cap de les maneres. I el que no pot ser, no pot ser, perquè tal i com diu la nostra dita, ses vetes s’han de dir amb ses castanyoles…

El vestit de color sense emprendada i amb mocador groc de cotó i capell de flocs, no ha estat mai una mudada de festa, era una mudada de tot dia, per anar a la botiga o a cas vesins, però una al·lota mai no se l’hauria posat per baixar a Vila, ja no en parlem per anar a una ballada pública un dia de festa assenyalada.

Lo del caracó, encara és pitjor… El caracó és una peça de roba que apareix al poble de Sant Agustí en temps de la postguerra, qui sap si degut a la carestia de teles i sous que hi havia en aquell temps. Va ser una peça de roba que només s’usava per tot dia, només per anar per casa, generalment per fer feina. Tampoc no es va arribar a estendre el seu us a tota l’illa. Cap dona mai hagués anat en públic amb aqueixa peça de roba, de la mateixa manera que no ho hagués fet sense mantonet, només amb gipó,  ni manco se l’hi hagués acudit rebre un festeig entre setmana vestida d’aquesta manera…

Fotografia presa a la font d’en Carreró (vénda de Benirràs) l’any 1928

Alguns defensors de l’ús de tal peça de roba o de portar només el gipó de tot dia (inexplicablement complementat amb el festiu floc de seda a la coa) per anar a una ballada de pou, ho justifiquen en una suposada prova que es trobaria plasmada en una fotografia antiga. Estam parlant d’una instantània feta a l’any 1928 a la font den Carreró a Benirràs. Allà hi surt un grup no gaire nombrós de persones ballant al davant de la citada font. Efectivament estan ballant i efectivament a la font den Carreró s’hi feia ballada…. Malauradament (pels defensors de les casual stylepou’sdances) aqueixa imatge no val com a prova. I no val, perquè segons em contà temps ha un familiar de la gent que surt a la imatge, aquesta foto no es va fer el dia de la ballada (de fet a l’any 28 ja s’havia deixat de ballar en aquell lloc), la instantània és d’un altre dia. Es va fer amb motiu de la visita d’uns parents emigrats a Amèrica. A la imatge hi apareixen els membres de la família que anaren a la font des d’una casa vesina, sense mudar-se ni res, així com anaven. La idea era fer una foto “típica” d’un antic costum que allà s’havia practicat; vaja, una foto souvenir casolana.

Firmat: Toni Manonelles i Bolle (https://www.facebook.com/toni.manonelles)

• Aquest article també ha estat publicat en “El Pitiús” 2018